AVAN - Associació Vallès Amics de la Neurologia

Discurs d'agraïment del Dr. Miquel Aguilar i Barberà durant l'acte de lliurament de la Medalla d'Honor de la Ciutat de Sabadell 2005.

Alguns records i agraïments...
Sabadell, 26 de maig de 2005

Sr. Manel Bustos, excel·lentíssim alcalde de Sabadell, amics del Districte, veïns del barri de Gràcia, ciutadans tots de Sabadell i persones que heu volgut acompanyar-nos en un dia molt especial per a mi i per als companys de la taula.

Rebre aquesta distinció em fa feliç. És un reconeixement a una tasca llarga i compartida. Fa 54 anys que tinc la sort de conviure aquí amb moltes persones, homes i dones, bona gent i treballadora, que fan possible que cada dia me’n vagi a dormir amb el desig de despertar i tornar de nou a compartir, en la propera alba, un tros més de la nostra vida en comunitat.

Estic orgullós de la nostra terra, dels carrers dels companys de viatge. El meu record s’apropa al col·legi dels “caganers” (Sra. Carmen) i la barberia del carrer Llepant (Sr. Paco). Els banys de Cal Ral, la via del tren, les llargues tardes al carrer de Balari en front del bar Joventut, on fa anys, entre terratrèmols de tren i joc de carrer vaig tenir el meu primer gran ensurt, tot era aldarull, plors i gemecs, el meu amic i cosí gran en Josep Maria ens va deixar per endinsar-se en el túnel de la mort.

La gran nevada, el amics i companys del Cor de Maria, que segueixen i perduren encara avui i sempre amb més força, i un accident als deu anys que va demostrar-me el poder de la família i de la veritable amistat.

Els pares i els avis han estat lluitadors, i amb amor van ajudar-me a tirar endavant el meu interès per aprendre l’art de la medicina, a la Caixa d’Estalvis de Sabadell li dec el suport econòmic per fer-ho. Tinc la sort de creure en Deu, de sentir-me cristià, d’haver compartit la lectura de l’evangeli de Sant Lluc amb molts dels aquí presents, de sentir-me al costat de Solentiname i escoltar les paraules de Cardenal a través d’un home molt admirat com és en Joan Casañas.

La música amb la serietat del Sr. Cabané, i la il·lusió inesgotable de la Srta. Macarella, el solfeig, la guitarra, les cançons d’autor, el Raimon, el malaurat i sempre recordat Dionis Torruella i la seva "vaca boja" , la Montse del carrer Montserrat que va inspirar les meves primeres lletres. El teatre de Palestra, “la mort del viatjant”. La Congregació Mariana, l’Esteva Bertran i els seus bons consells.

Molt a prop d’aquí, a la Pèrgola els primers partits de handbol, i encara ara quan surto a la pista de veterà recordo els clàssics amb el Can Colapi, Maristes, Salesians i el Betània, i segueixo pensant, quan les articulacions em van cruixint i els peus semblen d’ànec, perdent pilotes, en els dies de glòria amb l’OAR Gràcia a Divisió d’Honor, els gols al Perramón per sota de les cames, a la pista del Cervantes la pilota a l’ull del Sagarribay i sempre els passes matemàtics de l’amic Rogeli Valls . Els records són inesgotables, les alegries constants, ara i abans. He entrenat nens i nenes, joves i grans, he gaudit, he patit, i tinc la convicció que l’esport sempre dóna bones lliçons i és una font de formació per fer front a moltes de les dificultats que pot i ha d’oferir el nostre món.

El tren de les vuit del matí, ahir, avui, demà ha estat la sortida de la ciutat, l’aventura de la Universitat, el naixement d’un gran amor que sempre més m’ha acompanyat, donant-me sempre la llibertat. Compartir el soroll, el calor, les paraules, les lliçons, els somnis, entre estació i estació. La Floresta, racó de la meva primera joventut, els primers balls, els secrets, l’emoció, la cabana, la piscina, els de la colla, els Olímpics i els Jets, i els Haros, el ping-pong i les nenes. La bicicleta, la Mina, les bandes la por, el risc, la casa encantada, el Tibidabo i des d’allà i sempre el Vallès, la vall dels meus somnis i de les meves realitats.

Els estudiants de Medicina, les Joventuts Mèdiques, el gran Leandre, estudiar i donar cursets d’una assignatura pendent, la sexualitat, d’una més corrent el socorrisme, l’alcoholisme, el primer llibre “Els primers Auxilis” i sobretot una xarxa d’amics, units per un interès comú: fer una bona medicina. Un dels meus grans admirats està aquí entre nosaltres compartint una medalla. El Josep Simó té la delicadesa de les mans d’una dona quan acarona el seu fill i la força del Lleó que omple el seu cor, per mi i per molts un exemple de ciutat, de País avançat del seu temps, agosarat en les seves intervencions de mestre, i tants d’altres galènics convençuts que han fet de la nostra ciutat mirall i exemple.

Un home em va colpir amb força, vull fer un record, breu i merescut al Josep Maria Plans, un pioner de la medicina integral feta des del primer nivell, un home d’equip, que em va permetre treballar per una sanitat local més justa, endinsar-me en el món dur de les toxicodependències, en la nit de la ciutat i un especial record per l’Ester, la Francina i el Toni, clara demostració que és pot sortir del clot, per fons que aquets sigui. Nits de vetlla, acompanyaments d’incomprensió i calidesa.

Metge ja, començo a fer família, una dona admirable sempre al costat, la Dolors, uns fills magnífics que saben fer costat i viure en llibertat, la seva , la meva, la nostra família. La sort de saber que sumes i sumes i no restes.

El barri de Gràcia, la seva gent, l’Associació i la lluita per sortir de la por, temps eren temps de recerca i llibertat. Lluitadors d’abans i que ara segueixen lluitant, amics Moles, Tere, Balagueró, Marqués, Casanovas, ...

El Dispensari Municipal, Vall d’Hebró, Bellvitge, Sant Pau, la Clínica Mare de Déu de la Salut, la Mútua Sabadellense, l’ambulatori de Cifuentes, i de nou Bellvitge i Terrassa. Ara des de 1990 estic entre les dues ciutats, en mig de la gent i penso sempre en el territori, en aquest nostre Vallès que es diu i dic que com ell no hi ha res.

Sempre he pensat que els temples grecs, com deia Kalil Gibran, són l’exemple a seguir en les nostres vides. Lo fonamental és construir unes columnes de marbre sòlides i amples, però entre elles ha de passar el vent, un aire fresc i renovador, un aire crit de llibertat, un huracà de solidaritat. M’ho van ensenyar la mare, el Joan, el Carles, el Vicent i tanta gent. M’agrada pensar que és possible seguir mantenint aquesta filosofia a casa, a la feina, a l’AVAN, a la ciutat. Cada dia podem aprendre si escoltem les paraules, el gest, l’alè, el perfum, si estem oberts a deixar que els altres ens ajudin a canviar en positiu.

L’AVAN va néixer fa 12 anys, amb un objectiu, fer una gran xarxa d’amistat, fer que ningú es pugui trobar sol, que tothom sigui realment un ciutadà de ple dret, integrar, participar, fer sentir la veu, escoltar i fer. Veritablement no es difícil trobar nous amics, vells amics entre nosaltres. Ningú a dit no a la nostra , a la vostra proposta, AVAN no és un grup, és un esperit, una forma de fer que il·lusiona. Són persones que prenen la mà amb molta força, que abracen, que estimen.

No vull dir res més, em deixo molta gent, molts pensaments però estic content d’estar entre vosaltres i val la pena seguir somniant, que els pensaments que “no caminen” volen , i com diu Joan Barril a la República tots està per fer i tot és possible, que la sort i el treball ens acompanyin.

Miquel Aguilar i Barberà